Lluís Companys, 75 anys d’un crim contra Catalunya

Lluís Companys va ser l’únic president europeu elegit democràticament afusellat pel feixisme. Franco va voler donar un escarment a la Catalunya derrotada, als supervivents de la República. No hi hauria pietat ni per al màxim representant del país. Va ser afusellat la matinada del 15 d’octubre de l’any 1940 ..

Fotografia original que va fer PedroUrraca a Companys abans d’arribar a Hendaia. Va conservar aquesta imatge fins a la mort, de punt del llibrede La tràgica mort de Companys.

Fotografia original que va fer Pedro Urraca a Companys abans d’arribar a Hendaia. Va conservar aquesta imatge fins a la mort, de punt del llibre de La tràgica mort de Companys.

Per Jordi Finestres

Els primers passos en l’activisme

Lluís Companys i Jover, nascut al Tarròs (Lleida) el 21 de juny del 1882 en el si d’una família pagesa benestant de l’Urgell, fou el segon de deu germans, tot i que dos van morir prematurament. Als nou anys el trobem internat al Liceu Poliglot de Barcelona, on va estudiar el batxillerat en una llengua, la castellana, que gairebé ignorava.

L’any 1898 es va inscriure a la Facultat de Dret, on, al costat del seu bon amic Francesc Layret, va fundar l’Associació Escolar Republicana. Set anys més tard va fer les primeres incursions al món de la política tot donant suport a la Joventut d’Unió Republicana, primer, i al Partit Reformista, després, època en la qual escriví amb assiduïtat a ‘La Publicidad’, cobrint la informació política municipal.

Política i periodisme es configuraven clarament com les dues passions de Lluís Companys, que fundà els setmanaris ‘L’Aurora’ i ‘La Barricada’, on defensava la necessitat d’una “revolta contínua en tot moment determinat que es plantegi a la vida nacional, i la protesta viva contra les injustícies”. La tasca periodística es va accentuar el 1916 quan impulsà el diari ‘La Lucha’. Aquell mateix any també comença a exercir com a advocat laboralista en un despatx modest al carrer de Mendizábal.

Regidor i defensor dels rabassaires

Però l’advocacia i el periodisme no frenaren la seva activitat política. Ni el seu matrimoni amb Maria Mercè Picó, amb qui tindria dos fills, el Lluís i la Maria de l’Alba. El 1915 s’afilià al Bloc Republicà Autonomista, que dos anys després esdevindria el Partit Republicà Català, pel qual fou escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona, des d’on impulsà un pla per a l’ensenyament en català a les escoles.

Durant els anys de màxima conflictivitat social i de pistolerisme urbà a Barcelona, Companys acusà el govern municipal d’alinear-se al costat dels patrons, uns posicionaments que li costaren l’empresonament el novembre del 1920, quan fou deportat al castell de la Mola, a Maó, des d’on va tenir notícies que Layret havia estat assassinat per un pistoler a sou dels Sindicats Lliures.

Companys va sortir de la presó per ocupar la plaça vacant del seu company assassinat com a diputat al Congrés a Madrid, des d’on denuncià la immoralitat de la guerra del Marroc i també inicià una campanya, mitjançant mítings i articles a la revista ‘La Terra’, per solucionar el problema agrari català. El 1922 va fundar la Unió de Rabassaires de Catalunya, formació que recollia la reivindicació camperola.

A partir del 13 de setembre del 1923, amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, Companys va patir diversos empresonaments per republicà, revolucionari i catalanista.

Febre i tensions republicanes

Després de caure la dictadura, Companys fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit polític que naixia el 18 de març del 1931 a Sants. També veia la llum el diari afí al nou partit, ‘La Humanitat’, del qual Companys fou director. Tres setmanes més tard, el 12 d’abril, ERC va guanyar majoritàriament les eleccions municipals que se celebraren arreu de Catalunya.

Dos dies després, entrà a l’Ajuntament de Barcelona on prengué possessió de la vara d’alcalde i proclamà des de la balconada de la casa gran la República a Catalunya. Eren dos quarts de dues de la tarda. Macià no en sabia res. Una estona després, i amb una evident tensió amb Companys, l’Avi proclamava, amb Companys darrere seu, l’Estat català integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques des del balcó del Palau de la Generalitat, a la vegada que es feia càrrec de la presidència de la República Catalana.

L’autoproclamada alcaldia de Companys va ser inexistent, ja que el 15 d’abril Macià el nomenà governador civil. Aquesta nova funció pública va durar un mes i mig. Una nova victòria d’ERC a les eleccions a Corts al juny li atorgà l’acta de diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats, des d’on liderà la minoria catalana. Li tocaria defensar l’Estatut de Catalunya redactat a Núria l’estiu del 1931 i referendat pel 99% dels catalans, però el 9 de setembre del 1932 el Congrés espanyol retallà a vuit els cinquanta-dos articles originals.

El-presidente-de-la-Generalita_54421727223_54028874188_960_639

La presidència de Catalunya

El 20 de novembre del 1932 Macià va convocar eleccions al Parlament de Catalunya, que es resolgueren amb una nova i aclaparadora victòria d’ERC. Companys fou escollit president de la cambra legislativa catalana, però novament el càrrec li durà poc, ja que el juny del 1933 fou nomenat ministre de la Marina.

El dia de Nadal d’aquell any la trajectòria política de Lluís Companys donaria un gir inesperat amb la mort de Francesc Macià. Sis dies després, i a proposta de Joan Casanovas, president del Parlament, Companys fou escollit 123è president de la Generalitat amb cinquanta-sis vots a favor, sis en blanc i l’abstenció dels diputats de la Lliga. En el discurs d’investidura dirà: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”.

Una de les primeres decisions com a president fou l’aprovació de la Llei de contractes de conreu, que millorava les condicions dels rabassaires, però aquesta llei fou rebutjada per inconstitucional a les Corts espanyoles, fet que tibà la corda entre Companys i el Govern espanyol. I es tibà més després de la victòria de Lerroux a les eleccions legislatives de la tardor del 1934, quan formà govern amb ministres de la CEDA, la dreta política espanyola.

El 6 d’octubre Companys va sortir al balcó de la Generalitat per fer una proclama històrica: “En nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat català de la República Federal Espanyola”. El Govern espanyol ho va entendre com un intent separatista i decretà l’estat de guerra a Barcelona. Companys, que havia alertat que “l’hora és greu i gloriosa” per al país, no va tenir més remei que fer un pas enrere per evitar un bany de sang. Fou condemnat a trenta anys de reclusió al penal situat a El Puerto de Santa María, a Cadis.

Lluís Companys durant la proclamació de la República Catalana el 6 octubre 1934.

Lluís Companys durant la proclamació de la República Catalana el 6 octubre 1934.

De la revolució a la guerra

El 16 de febrer del 1936, amb la victòria del Front Popular a les eleccions a Corts, Companys fou amnistiat i recuperà la presidència de la Generalitat. Fou rebut a Barcelona com un heroi, i deixà anar una altra frase per a la història: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

Però arribaven temps convulsos. El 19 de juliol del 1936 Companys es trobava al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya per coordinar la defensa de la ciutat de Barcelona davant l’aixecament militar contra la República perpetrat per alguns comandaments militars. Si bé primer el Govern català només va comptar amb les forces d’ordre públic, acabà donant armes a milícies anarcosindicalistes davant la gravetat dels fets.

Ofegat l’alçament militar a Catalunya, Companys no va poder aturar l’onada revolucionària als carrers de Barcelona fins al setembre, quan formà un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas. En els primers mesos de guerra la Generalitat va adoptar quotes de poder que ultrapassaven les concedides per l’Estatut davant la situació de desbordament polític que vivia la República. En aquelles setmanes intenses, Companys i el seu govern van salvar el patrimoni artístic i les vides de molts eclesiàstics, i van autoritzar una expedició catalana a Mallorca per mirar, sense èxit, d’alliberar l’illa dels militars revoltats. En el terreny personal, aquell mes de setembre del 36, Companys es casà amb Carme Ballester després de divorciar-se de Mercè Micó.

Però les tensions internes es van agreujar el 1937. El 3 de maig, dos dies després que Companys digués que “guanyarem perquè tenim la raó i perquè tenim la força”, un grup de guàrdies d’assalt, enviats per la Generalitat, van intentar ocupar l’edifici de Telefònica de Barcelona, fet que va ser interpretat per la CNT com una agressió i que generà un enfrontament amb el resultat de quatre-cents morts en tres dies. Companys va haver de demanar reforços al Govern de la República i acceptar que aquest assumís les competències d’ordre públic. Aquest fet fou aprofitat pel Govern espanyol per restar poder a la Generalitat, una dinàmica que s’accentuaria en els mesos següents. Amb tot, Companys fou ratificat com a president pel Parlament de Catalunya el 9 de novembre del 1937.

 Lluís Companys i Josep Terradelles a l'enterrament de Durruti.

Lluís Companys i Josep Terradelles a l’enterrament de Durruti.

El final del somni republicà catalanista

L’abril del 1938 les tropes franquistes entraven a Lleida i a Vinaròs, deixant Catalunya aïllada. La pèrdua de territori agreujà la tensió entre Companys i el president del Govern espanyol, Juan Negrín, a qui acusà d’impedir que les institucions catalanes poguessin participar activament en la defensa del país. La desfeta final a la batalla de l’Ebre, al novembre, marcà l’inici del final de la Catalunya republicana. El 23 de gener del 1939, davant l’avanç de les tropes feixistes cap a la capital catalana, Companys, a contracor, va haver de marxar cap a Sant Hilari Sacalm. Tres dies després queia Barcelona.

El 9 de febrer els soldats del general Franco arribaven a la frontera francesa pel Portús. Catalunya havia caigut definitivament. Davant la impossibilitat de tornar a Catalunya, Companys s’instal·là a la Baule-les-Pins, a la Bretanya, al costat de Carme Ballester, confiant que el govern de la Generalitat pogués continuar funcionant a França en espera de temps millors per a la democràcia i la llibertat. L’esperança, com la de milers de catalans republicans, passava per la victòria de les democràcies davant l’imperant feixisme establert a Alemanya, a Itàlia i també a Espanya.

Però el juny del 1940 els nazis conquerien París i es feia efectiu un acord entre la policia franquista i l’alemanya, segons el qual els nazis podien lliurar a Espanya qualsevol enemic comú d’ambdós règims. Companys era un dels enemics de Hitler i Franco, per republicà, per catalanista, per antifeixista. Tot i les advertències dels seus, aquesta vegada no acceptà marxar a Mèxic, almenys fins que no trobés el seu fill, Lluïset, greument malalt i en situació desconeguda d’ençà de l’evacuació de la clínica neuropsiquiàtrica francesa on es trobava.

President màrtir per Catalunya

El 13 d’agost del 1940 es precipiten els fets. A dos quarts de set de la tarda, agents de la Gestapo irrompen al domicili dels Companys a la Baule-les-Pins. La policia alemanya havia localitzat el president català gràcies a la tasca d’un policia espanyol, Pedro Urraca Rendueles. Companys fou detingut i traslladat a la comandància alemanya de la Baule fins que una setmana més tard fou deportat a la presó de La Santé, a París, on romangué incomunicat fins al 29 de setembre. Aquell dia, custodiat per agents de la Gestapo, fou conduït a Irun, on fou lliurat a les autoritats franquistes.

Després de patir tortures als calabossos del Ministeri de l’Interior, a Madrid, el 3 d’octubre arriba a Barcelona, on l’espera un consell de guerra sense cap mena de garantia legal. El seu defensor, el militar català Ramon de Colubí, demana la commutació de la pena de mort per la de presó, però la sentència ja està escrita. Se l’acusa de repartir armes a elements extremistes el juliol del 1936 i de promocionar crims, assassinats, robatoris, saqueigs i “depredaciones de toda clase a la que el procesado toleró no oponiendo medio eficaz alguna para evitarlas, ni mucho menos para reprimirlas”.

En el consell de guerra del 14 d’octubre la defensa no pogué aportar cap testimoni, i Companys, que recordà als presents que “la història ens jutjarà a tots en la nostra intenció”, fou condemnat a mort.

El president de Catalunya va ser executat al castell de Montjuïc la matinada del 15 d’octubre del 1940. Va morir descalç, trepitjant la seva terra, al crit de: “Per Catalunya!”. Set anys enrere, quan fou investit president, havia proclamat: “Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”. La frase adquiria un acompliment tràgic.

Aquell 15 d’octubre del 1940 els feixistes assassinaven l’home, el president, però naixia un màrtir i un referent del catalanisme. Més de set dècades després, des de la societat civil catalana i també des de la Generalitat de Catalunya s’exigeix a l’Estat espanyol l’anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat. Fins avui, aquesta demanda ha estat rebutjada pels diversos governs espanyols.

Urraca, fotografiant-se amb un dels seus cotxes, a París el 1943. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

Urraca, fotografiant-se amb un dels seus cotxes, a París el 1943. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

Pedro Urraca Rendueles: el cazador de rojos

No fue un simple policía de la represión franquista. El agente Pedro Urraca Rendueles convirtió en una pesadilla el exilio de destacados dirigentes republicanos huídos a Francia después de la Guerra Civil. Con ayuda de la Gestapo, los hostigó, persiguió y terminó apresando. No se detuvo hasta detener al presidente de la Generalitat, Lluís Companys, y conducirlo a España para que fuera ejecutado tras un sumario consejo de guerra. La pista del agente Urraca se pierde a su regreso a España. Su historial posterior fue un misterio que tardaría muchos años en resolverse. Su hoja de servicios no fue accesible hasta septiembre del pasado año, coincidiendo con el 25 aniversario de su muerte.

Su identidad tardó en ser conocida por aquellos historiadores que empezaron a investigar en las alcantarillas del franquismo. Nadie le molestó. Nadie llamó a su puerta. Nadie pudo interrogarle por su actuación en Francia tras la Guerra Civil. Ni siquiera en el archivo del Ministerio del Interior constaba la fecha de su presunto fallecimiento, un dato que no es anecdótico: la ley impide acceder a su historial hasta pasados 25 años de su muerte.

El historial policial de Urraca fue secreto de estado. Es un ejemplo más de la memoria imperfecta de España. Los datos más elocuentes sobre sus actividades están en los archivos franceses, entre ellos su condena a muerte en 1948 por el Gobierno democrático acusado de colaboración con los nazis y persecución de exiliados españoles. A pesar de estar condenado por la Francia liberada, trasladó su centro de operaciones en Bélgica, donde siguió espiando y deteniendo republicanos, y posteriormente, comunistas y activistas de ETA hasta 1982, año en el que consta su retiro oficial. Desde los años cincuenta fue un funcionario especialmente escurridizo.

Pedro Urraca fue el oscuro personaje central de una red de policías que el régimen de Franco distribuyó por Francia tras la guerra para perseguir, y en algunos casos detener, a las principales autoridades de la República Española en el exilio. Fue Jordi Guixé Corominas autor de (Diplomacia y represión: la persecución hispano-francesa del exilio republicano),  formado en la Universidad de La Sorbona, quien tuvo la oportunidad de investigar durante varios años en los archivos franceses. Y allí encontró, entre numerosos documentos, el informe elaborado por Pedro Urraca sobre el primer interrogatorio de Lluís Companys en la prisión parisiense de La Santé, cuya dirección correspondía a la Gestapo. Urraca fue no sólo quien le detuvo, sino quien le interrogó en primera instancia, quien le comunicó el funesto destino que le esperaba y quien le acompañó, junto con un oficial alemán, a la frontera con Irún.

El historiador Jordi Guixé sospechó que Urraca trabajó en Bruselas para la Embajada española durante los años sesenta; también pudo documentar las gestiones realizadas, ya en 1974, para que el expediente de Urraca fuera incorporado a los beneficiarios de la ley de amnistía promulgada por el Gobierno francés el 6 de agosto de 1953. Un documento aparece en los archivos franceses el 5 de noviembre de 1982 referente a la concesión de un permiso para entrar en Francia que no podía exceder de los tres meses de estancia.

Urraca amb el seu fill Juan Luís a París, l'any 1942. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

Urraca amb el seu fill Juan Luís a París, l’any 1942. Foto: Arxiu Nacional de Catalunya

España mantenía clasificados como secreto de Estado los archivos correspondientes a la actividad de este policía en el exterior hasta el año 2032. Pero un trabajo de investigación del semanario EL TEMPS publicado en dos entregas entre noviembre de 2010 y en julio de 2011 aportaba la documentación necesaria, la partida de defunción que estaba en posesión de su hijo, y la esquela que había publicado el diario ABC, para demostrar que la muerte del policía se había producido el 14 de septiembre de 1989. Esta fecha es clave para avanzar 25 años la apertura de los archivos secretos y contar con el amparo legal, que establece que si se demuestra la muerte de la persona protagonista de la documentación, el Estado está obligado a hacerla pública.

Certificar oficialmente la fecha de muerte de Pedro Urraca Rendueles no habría sido posible sin la investigación que llevada a cabo para localizar su único hijo, Juan Luis Urraca Cornette, y que éste accediera a dar información sobre la actividad del su padre, y posteriormente, localizara una gran cantidad de documentación como informes policiales y pasaportes, así como los dietarios personales del policía franquista, que han permitido reconstruir con todo detalle la vida de un hombre que cambió la historia de Cataluña.

La vida del policía ha sido reconstruida en el libro Agente 447, el hombre que detuvo al presidente Companys, premio Octubre de Ensayo 2011, y traducido al castellano por RBA, escrito por Gemma Aguilera. La documentación que quede al descubierto a partir de hoy servirá para completar un rompecabezas ya excepcional, porque por primera vez se dispone de los pensamientos más íntimos de un personaje clave en la dictadura franquista a través de sus dietarios personales y su documentación privada.

Párrafos extraídos de ‘El cazador de rojos’ y de la revista EL TEMPS

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s