L’avinguda amb l’oferta cultural més gran del món

Barcelona va tenir, a la dècada del 1930, el carrer amb més locals dedicats a activitats culturals del món. L’any 1934 un setanta per cent de la seva superfície estava ocupada per tota mena de locals d’espectacles i altres activitats relacionades. Teatres, cinemes, cabarets, acadèmies de ball i teatre, bars, restaurants…, omplien l’avinguda del Paral·lel, que va arribar a fer ombra a llocs amb tant de renom internacional com Montmartre, a París, o Broadway, a Nova York…

w512 (5)

L’avinguda del Paral·lel plena de gent davant els locals d’oci, a principis del 1900. Autor: Desconegut–AFB.|

L’avinguda del Paral·lel és una de les grans vies que Cerdà va preveure en projectar l’Eixample, però no va acabar de ser com ell havia pensat. Sobre els mapes, Cerdà havia dibuixat una avinguda de 50 metres d’amplada, però els propietaris dels terrenys van voler treure’n més profit econòmic i van pressionar l’Ajuntament de l’època perquè la reduís a 40 metres. Al final es va arribar a una solució salomònica: es va acceptar que la via fos més estreta, però els edificis de nova construcció havien de tenir uns porxos de 5 metres d’amplada, de manera que la vorera s’eixamplava. A més, els edificis havien de tenir una unitat estètica per voreres i illes de cases.

Mentre es produïa tot aquesta discussió, a banda d’alguns edificis porticats, la nova avinguda es va anar omplint també de magatzems provisionals que a poc a poc van convertir-se en teatres i locals d’esbarjo. Això explica que el Paral·lel sigui una avinguda amb un bon nombre d’edificis porxats i s’acabés convertint, també, en un dels carrers amb més sales d’espectacles del món.

L’any 1894 va inaugurar-se oficialment l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero en un espai que, en començar el darrer quart del segle XX, encara era una mena de zona de ningú habitada per grups marginals. L’estira-i-arronsa entre els propietaris i l’Ajuntament va allargar-se fins al 1929, moment en què va ser derogada la normativa que obligava a construir els porxos. Durant l’època republicana l’avinguda va tenir el nom de Francesc Layret, i amb el franquisme va recuperar el nom original, fins que l’any 1979 va passar a ser oficial el nom popular amb què se l’havia conegut sempre: Paral·lel.

w512 (7)

Vista de la terrassa del Café Español a la dècada del 1920. Autor: Josep Gaspar – AFB.

Algunes de les imatges que es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona de les primeres dècades del segle XX mostren un Paral·lel amb unes voreres plenes de taules i cadires dels cafès i bars, atapeïdes de persones que prenen alguna cosa, mentre els vianants circulen pel passadís obert entre les fileres de taules; també n’hi ha que mostren una gentada davant la corrua de locals d’oci que omplien el carrer. Són la mostra documental de la gran vitalitat de què va arribar a gaudir aquesta avinguda, que va tenir un dels moments de més èxit en els anys de la Primera Guerra Mundial, quan a Barcelona es movien grans quantitats de diners gràcies al fet que l’Estat espanyol es va declarar neutral i els industrials van comerciar amb els dos bàndols. Molta gent es va enriquir, i també van venir a la ciutat persones dels llocs en guerra que fugien del conflicte. Durant aquells anys Barcelona va tenir una gran activitat social, cultural i econòmica, i el Paral·lel va ser un dels llocs on es va fer més patent aquesta situació.

En el primer terç del segle XX el Paral·lel va ser un dels principals punts de la prostitució a la ciutat, que en aquella època era una activitat legal i regulada per l’Administració. I va ser també el lloc on es van estendre tota mena d’activitats relacionades amb el món de l’espectacle: acadèmies de teatre, de música, representants, artistes de tot tipus, modistes especialitzades en roba d’espectacle… Als locals es representaven obres dramàtiques i comèdies costumistes en català, s’hi cantaven cuplets, s’hi feia revista, hi havia cabarets, music-halls i cafès concert. El cuplet va fer que algunes prostitutes es reconvertissin en cupletistes.

w512 (8)

Gent davant el Teatre Arnau, l’any 1905. Autor: Desconegut–AFB.

Algunes obres teatrals van obtenir grans èxits, com L’auca del senyor Esteve, Baixant de la font del Gat o La Gloriosa. I també sarsueles catalanes com Cançó d’amor i de guerra, L’àliga roja o La legió d’honor. Entre els nom lligats al Paral·lel cal destacar intèrprets com Marcos Redondo i Emili Vendrell; actrius com Raquel Meller o Elena Jordi, que també va ser empresària teatral i directora de cinema; actors com Alady, que va introduir l’estil dels chansonniers i diseurs parisins; Josep Santpere, també empresari, que en algun moment de la funció acabava sortint sempre en calçotets, i també la seva filla, Mary Santpere.

bcn.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s