Quin exèrcit per Catalunya?..

Fa un parell d’anys, quan es va començar a materialitzar com una possibilitat real l’èxit del moviment popular independentista que havia accelerat la seva marxa pels voltants de 2010, sorgiren ja alguns articles debatent aquesta idea: necessitarà un exèrcit Catalunya? I com serà?..

Guardia-Nacional-USA-524x352

Per Albert Serramontmany

Podria dir-se, al meu parer, que la postura majoritària de l’independentisme a dia d’avui és estar d’acord en no estar d’acord. Una recerca a línia Google ofereix moltes respostes en tots els sentits, i campanyes de tota mena. No he trobat encara cap enquesta sobre la opinió dels catalans pel que fa aquest tema clau. La voluntat del present article és defensar una postura, al meu parer progressista sense ser utòpica, respecte aquesta qüestió basada en uns axiomes concrets. És obvi que qui no estigui d’acord amb els axiomes proposats difícilment estarà d’acord amb l’autor. Es tracta dels següents:

  • La Catalunya-Estat s’organitzarà com una república. Hi ha opinions que estarien a favor d’una monarquia, o d’una Commonwealth amb Espanya, però al nostre entendre és sempre preferible poder escollir democràticament el cap d’estat. A més, una República ens permetrà organitzar unes forces armades segons valors republicans. Per altra banda, voldríem aprofitar per reivindicar la fi d’una confusió típica a la Península Ibèrica: recordar que el republicanisme és una ideologia sobre la forma de l’estat, no sobre el contingut. Com a tal, pot ser i és apropiada tant per gent de dretes com per gent d’esquerres, malgrat que hi hagi qui procura desesperadament fer-nos empassar que no és així per alimentar els seus autoenganys polítics.
  • La Catalunya-Estat tindrà unes forces de defensa pròpies. Si bé hi ha opinions a favor d’una Catalunya sense exèrcit, la seva posició a la perifèria d’Europa, mida demogràfica, i veïnatge amb un Estat Espanyol que s’ha mostrat conjunturalment de caràcter bel·licista (el 1981 amb Tejero, el 2002 amb Perejil i el 2003 envaint l’Iraq, i capaç de muntar una guerra freda amb Gran Bretanya per Gibraltar) –malgrat això l’endemà de la independència fóra aconsellable intentar tenir bones relacions amb l’Estat Espanyol–, i la necessitat de protegir les costes, l’espai aeri i els vaixells, i de mobilitzar efectius en cas de catàstrofe natural, fan molt més aconsellable la presència de forces de defensa catalanes, si més no fins a l’aparició d’unes hipotètiques forces armades d’Europa en les quals ens podríem plantejar integrar-nos. Finalment, recordar als lectors que la figura del ciutadà lliure que pot prendre les armes per defensar-se de la tirania és omnipresent en tres moments crucials de la història del naixement “des de zero” d’estats democràtics: Atenes, Estats Units, França.

Catalan_forces_03g

Tenint en compte aquests pressupòsits a l’hora de desenvolupar la idea d’unes forces armades catalanes, la millor idea seria que aquestes fossin organitzades segons el model de la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Aquesta idea no és nova, però pretenc desenvolupar-la. La Guàrdia Nacional és una milícia inspirada en la figura històrica del minutemen, un mite molt implantat en la cultura nord-americana, i que fa referència als guerrillers que espontàniament s’aixecaren al segle XVIII per defensar la recent proclamada sobirania nacional dels seus estats federats enfront dels exèrcits unionistes britànics. El lema de “sempre a punt” fa referència al pressupòsit que el minuteman era un ciutadà que, quan veia el perill dels exèrcits britànics acostar-se, tardava tan sols un minut en recollir el seu equip de la seva pròpia casa i sortir al carrer per reunir-se amb els altres guerrillers a defensar la seva terra. La importància de la milícia en el segle XVIII americà ajudà a introduir a la seva constitució la controvertida segona esmena, que alguns juristes interpreten com el dret de tothom a tenir armes, malgrat que no ho explicita pas així. Figures semblants existiren en altres països organitzats com a repúbliques, com ara la França de després de la Revolució, o la Grècia atenenca amb el seu servei militar ciutadà, salvant les distàncies. El funcionament actual de la Guàrdia als Estats Units inclou ciutadans que, com a voluntaris, s’integren en aquestes forces de defensa que depenen no pas del govern federal sinó directament dels governs autonòmics de cada estat que integra la nació. Aquests ciutadans estan obligats a entrenar alguns dies l’any i a estar disposats a ser mobilitzats pel govern en cas de necessitat, normalment catàstrofe natural, tot i que també s’han vist casos en què aquests s’han utilitzat per a reprimir protestes. Finalment, el President de la República té el dret de reclamar sota el seu control unitats de la guàrdia en cas de guerra, cosa que en el cas dels Estats Units vol dir que es poden mobilitzar a països com l’Iraq o l’Afganistan. Els soldats reben una paga en diners per cada hora d’entrenament o en missió, segons rang, estudis previs i ocupació concreta. D’aquesta manera un milicià pot complementar els ingressos de la seva ocupació habitual. Algunes figures són, però, professionals, com serien els pilots d’avió o els marins, per la impossibilitat d’aquesta tasca per compatibilitzar-se amb feines civils.

Els avantatges que obtindria Catalunya aplicant aquest model serien, al meu parer, múltiples. Seria unexèrcit públic, cívic, voluntari, de defensa i no d’agressió, apte per actuar en catàstrofes naturals, més barat, que ajudaria a les persones a tenir més ingressos anuals, respectuós amb la diversitat del territori català, i gairebé impossible de privatitzar.

Les raons per a la defensa d’un model de servei voluntari en lloc d’un model obligatori, com a Suïssa oIsrael, són que la situació geopolítica de Catalunya no és la d’Israel, i que la cultura catalana no és com la suïssa. És evident que a Catalunya no estem rodejats per Estats amb els quals mantinguem relacions que impliquen l’ús de la violència física com passa amb Israel, que té un model lloable en el sentit que no discrimina per gènere, però que està pensat per una necessitat de mobilització total de la població que, en principi, no faria falta a Catalunya, excepte en l’improbable cas d’un futur intent d’invasió per part de l’Estat Espanyol –improbable per raó de la comunitat internacional–. Pel que fa a Suïssa, cal recordar que és país on hi ha una forta cultura d’interès per les armes i, sobretot, per practicar la punteria en camps de tir com a esport, i que no hi ha hagut, de moment, abolició del servei militar obligatori.Reimplantar el servei militar a Catalunya seria percebut per la població com a un retrocés en guanys socials adquirits, i per tant no s’hauria de fer. A més, cal entendre que obligar a la minoria que s’hauria oposat a la secessió a fer servei militar a un estat cap al qual encara no tenen cap lleialtat podria ajudar a alienar-los de la futura societat que caldria construir entre tots.

ejercitocata

L’aspecte de la lleialtat cap a les institucions d’un Estat Català es resoldrà només a mig termini, i només si el futur estat és capaç d’oferir als ciutadans un servei que els satisfaci. En aquest sentit, sols és probable que es desenvolupi el patriotisme si els nous governs són capaços de, per exemple, lluitar contra la corrupció, gestionar eficaçment el territori, produir llocs de treball, i oferir serveis públics efectius a la població. El futur Estat hauria de procurar que tot sentiment patriòtic o de lleialtat es guiï per, com a mínim, dos principis ètics recomanables. Per una banda, el barem que utilitzava el filòsof i economista escocès Adam Smith per distingir els bons dels mals nacionalismes. Smith (a La Teoria dels Sentiments Morals) afirmava que tota persona desenvolupa de forma natural amor per la seva pàtria, de la mateixa manera que ho fa per la seva mare i pel seu pare. Argumentava, no obstant, que aquest amor només és positiu quan un és a l’hora capaç de sentir alegria pels èxits dels altres països i empatia pels seus fracassos. Per aquesta regla, el bon nacionalisme desitja no només el benestar per la pròpia nació, sinó també per les nacions dels altres. Si funciona altrament, esdevé una força negativa. Per l’altra banda, la distinció que fa Andreu Nin entre el nacionalisme progressista i el retrògrad, és a dir, entre aquells moviments que són capaços d’incloure al poble ras, als treballadors, i aquells altres que són instrument de reacció per cercar el bé de només una elit. Ens limitem a Smith i Nin, però podríem incloure també altres exemples. Si l’Estat Català és capaç de tenir en compte tots aquests aspectes, aleshores sens dubte serà capaç de generar i promocionar un sentit cívic, amb les necessàries dosis de crítica democràtica, que asseguri que algunes persones mostrin interès per formar part voluntària d’una milícia ciutadana.

La Guàrdia Nacional de Catalunya tindria atribucions principalment de defensa, no a l’estranger, per tant, excepte en cas de necessitat extrema, no hi hauria inconvenient en què estès formada per ciutadans que, durant la major part del temps, desenvolupen una vida normal. Aquest fet també ajudaria a percebre els milicians com a persones corrents, i no com a individus aïllats en casernes al servei d’un poder llunyà. Les intervencions més probables serien en cas de catàstrofe natural, vigilància de costes o aèria. Donat que, fins i tot en el cas d’una Guàrdia Nacional, els marins i els pilots són personal professional, i no voluntari, només en el cas de catàstrofes naturals caldria mobilitzar personal reservista. Aquestes mobilitzacions, com ja s’ha dit, no necessiten autorització al més alt nivell (del President de la República), així que probablement una vegueria o una comarca hauria de poder sol·licitar ajut per si sola en cas de necessitat, probablement mobilitzant milicians que visquessin en zones geogràficament properes. No cal dir que els milicians obtindrien ingressos extra per totes les hores de servei ordinari i extraordinari, ajudant a millorar la renda de les persones voluntàries, sense que el cost per a les arques de l’estat sigui tan alt. La raó per la qual ens referim a una Guàrdia Nacional i no a un Sometent Nacional és que creiem que cal reforçar el caràcter d’institució orientada al futur, i no emprar denominacions que recordin a sistemes monàrquics i menys democràtics com seria el cas del sometent català.

Pel que fa a la diversitat de Catalunya, es podria defensar la creació de diverses unitats que atenguessin a diferents punts del territori i a les diferents llengües oficials. D’aquesta manera, hi podria haver una petita unitat aranesa, que tingués la llengua occitana com a vehicular, i per la resta del territori es podria assignar als voluntaris a diferents unitats emplaçades geogràficament més a prop de casa seva, facilitant-los els desplaçaments i que convisquin amb gent propera. Segons com es resolgués un futur debat sobre la llengua castellana, es podrien crear unitats milicianes que l’empressin com a vehicular. En el cas de la federació de Catalunya amb altres possibles futurs estats, o en el cas que la Vall d’Arantingués l’estatus d’estat federat, seria necessari que les diferents milícies estatals tinguessin entitat pròpia, sota el control efectiu dels respectius governadors o presidents, i finalment sota el paraigua del President de la República, sols en cas d’emergència. No obstant, el cas dels Estats Units, mostra que és millor que les compres de material i equip siguin comunes.

L’últim aspecte que he esmentat, la dificultat en privatitzar, és rellevant davant l’auge de forces mercenàries en alguns estats democràtics del present. Privatitzar una institució com una Guàrdia Nacional implicaria desmantellar tot un sistema per crear-ne un altre, i tindria gran cost i dificultat. És més fàcil que les forces d’ordre públiques rendeixin comptes davant de polítics si l’opinió pública està descontenta (no així com les empreses privades, que mitjançant sistemes de subcontractacions podrien eludir responsabilitats). A més, el concepte del poble en armes es pot establir històricament com a garantia democràtica, que ajudaria a la fundació d’un estat qualitativament millor, i amb unes forces armades més properes i útils.

Amb aquest article he procurat oferir una proposta que col·labori i participi de crear un debat públic sobre quines forces armades hauria (o no) de tenir el futur Estat Català. Penso que és una qüestió prou rellevant com per a que hi hagués més articles d’opinió i discussions al respecte, i malgrat la por a tractar un tema més punxegut, davant del qual potser més gent pugui estar en desacord, crec que la importància que té hauria de fer que en parléssim tots plegats molt més obertament.

Imatge de portada: Logo de la Guàrdia Nacional dels Estats Units, una milícia ciutadana formada majoritàriament per soldats que entrenen alguns caps de setmana. Viquipèdia.

Anuncis

2 thoughts on “Quin exèrcit per Catalunya?..

  1. La idea de fer un mix de les forces armades sempre m’ha agradat. Una barreja de bombers, policia, militars, guàrdies forestals i mariners que puguin donar servei a tota mena d’atac al territori, tant en forma de vassament de productes malignes al medi, catastrofes, riades, incendis forestals de gran abast, atacs militars i/o terroristes, etc… una mena d’UME espanyola. El fet de que l’exèrcit tinguès totes aquestes tasques a desenvolupar, canviaria molt el punt de vista negatiu que molts tenim de les FFAA, tot i que, intueixo que l’historial de l’exèrcit espanyol ha fet molt per tenir aquesta perspectiva i que a altres països europeus possiblement no passa.

    Amb els avenços tecnològics militars actuals, una milicia, tot i ser consciensciada i voluntariosa, partiria amb desventatge davant una amenaça externa.

    Cal efectius professionalitzats i, les milicies servir per tasques més senzilles que precisen de menys preparació tècnica… penso que els EUA ho tenen així pensat.

    Felicitats per intentar debatre aquest tema.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s