Parlem de l’11 de setembre, parlem d’Antoni Villarroel

El Tinent Mariscal Antonio de Villarroel y Peláez fou un excepcional miliar nascut a Barcelona. El seu secretari durant el bloqueig i setge borbònic de Barcelona de 1713-1714 fou don Manuel de Medina

11-setembre-1714-estruch-600

Sobre la nacionalitat

Pel fet de néixer a Barcelona alguns historiadors han volgut fer-lo català. La realitat però és que fins el 1714 néixer a Catalunya no suposava ser català; per obtenir la condició de català s’havia d’obtenir la naturalització -el què contemporàniament en diem la ciutadania- de Catalunya, un dret que el Decret de Nova suprimí en abolir el Dret d’Estrangeria, convertint així les diferents nacions sobre les que regnava el monarca borbònic en una sola i única nació espanyola. En les llistes per a la repressió confeccionades pels borbònics abans de la caiguda de Barcelona, al costat del nom del Tinent Mariscal Antonio de Villarroel hi figura la següent anotació: “no és catalán”.

Sobre el grau militar

Antonio de Villarroel y Peláez va néixer a Barcelona, on estava destinat el seu pare i fou batejat a la Catedral de Barcelona el 4 de Desembre del 1656. Com a militar professional seguí la carrera militar fins a assolir el grau de Tinent General del Reials Exèrcits de Felip V. Quan el 1710 entrà en servei de Carles III, se li mantingué el grau equivalent al que tenia, i que es corresponia al de Tinent Mariscal. El grau militar de Tinent Mariscal és la traducció equivalent de Feldmarschall-Leutnant que apareix així en les Reials Ordenances militars de Carles III. Va viure els dos conflictes bèl·lics que van assetjar Barcelona de manera consecutiva entre finals del segle XVII i principis del XVIIi: la Guerra dels Nou Anys i la Guerra de Successió.

Si el 1697 va defensar Barcelona contra els francesos enquadrat a les forces de Felip V, el 1714, en el desenllaç de la Guerra de Successió, va ser ell mateix qui va encapçalar, l’11 de setembre, l’últim i desesperat intent de salvar la ciutat i les llibertats nacionals de Catalunya abans de la capitulació davant de les forces borbòniques.

El canvi de bàndol

Entre un setge i l’altre, el 1709 Villarroel va estar implicat en la conjura del duc d’Orleans contra Felip V, que va acabar amb el desterrament del primer. Sense que la història hagi aclarit del tot si va ser forçat o voluntari, el tinent general Villarroel es va exiliar a Galícia, on va iniciar contactes per adherir-se a les forces aliades.

Tot i així, en un primer moment encara es va oferir per ajudar Felip V, que havia fugit de Madrid després de les batalles d’Almenar i de Saragossa que, l’estiu del 1710, van propiciar l’inici de la segona ocupació austriacista de la capital espanyola.

Inicialment Felip V va acceptar l’oferiment, però poc després un cortesà borbònic va informar Villarroel que una influent noble francesa de la cort de Felip V conspirava en contra seu. Aquesta revelació va acabar de decidir el militar a posar-se al servei de les forces de Carles III, que el va nomenar tinent mariscal, l’equivalent del grau de tinent general borbònic a l’exèrcit austriacista.

Comandant suprem de les forces catalanes

Així va ser com Villarroel va iniciar la trajectòria que el va dur a arribar al setge de l’11 de setembre del 1714 com a comandant suprem de les forces catalanes, jerarquia des de la qual va organitzar la defensa de Barcelona, que després d’una dècada de guerra i d’un any de setge voraç, anava perdent cada cop més força.

La fase final dels atacs borbònics sobre la ciutat es va iniciar l’agost del 1714. Villarroel i Josep Bellver i Balaguer van organitzar una rèplica ràpida, però davant del fet que els assalts felipistes continuaven obrint bretxes, el dia 1 de setembre el comandant suprem va convocar un consell de guerra a esquena dels consellers de la ciutat.

En vista de l’estat desesperat de les defenses, Villarroel va suggerir la conveniència de capitular i d’acceptar l’oferiment del duc de Berwick, proposta que el conseller en cap, Rafael Casanova, i la resta de consellers de Barcelona van rebutjar.

La dimissió i el desesperat intent final

van-verboomEl 6 de setembre del 1714 Villarroel va dimitir. Malgrat l’intent que va fer el comissionat secret de Carles III a Barcelona, Francesc Verneda, perquè reconsiderés la seva decisió, el general va mantenir-se ferm perquè, va assegurar, era una decisió molt meditada.

Així i tot, davant de l’assalt borbònic de l’Onze de Setembre, Villarroel es va tornar a posar al capdavant de les forces catalanes. Va preparar la seva columna i la va dirigir per, en un darrer i impossible esforç, mirar de contrarestar l’enemic i desallotjar-lo del pla d’en Llull. Villarroel va ser ferit i, en assabentar-se que Rafael Casanova també havia caigut, va decidir ordenar la capitulació, sota la seva responsabilitat, per tal d’aturar la sagnia de morts, la devastació i els saquejos que assotaven la ciutat.

Malgrat que el bàndol borbònic s’havia compromès a no prendre represàlies contra els catalans, els vint-i-cinc caps militars de la defensa de Barcelona i Villarroel van ser empresonats. Després d’una breu estada al castell d’Alacant, el van tancar al de la Corunya, en una cel•la que les onades del mar inundaven, fet que va provocar que Antoni de Villarroel patís una paràlisi absoluta a les cames. Les seves condicions de vida van ser paupèrrimes fins a la seva mort el 1726.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s